Per casualitat he sentit per la ràdio que una senyora a qui li diuen Amma estava a Barcelona, recordo haver sentit altres anys que aquesta senyora havia vingut també, per això m’ha cridat l’atenció. Recordo haver vist imatges a les notícies de cues enormes de persones per rebre una abraçada d’Amma, alguns ploraven, altres se sentien alleugerits d’algun mal… Així doncs, la meva curiositat ha fet que aquesta tarda anés al poliesportiu de la Mar Bella per veure-ho amb els meus ulls.
Només entrar he vist un poliesportiu amb molta gent a dins, com si hi hagués un concert, al fons una mena d’escenari amb dues rampes als costats, i allà al mig, una senyora índia vestida de blanc rodejada de nens i d’altres persones, la majoria d’ells amb túnica blanca o de color taronja.
A veure, per un moment he pensat què hi feia jo allà, però he seguit. Per entrar a baix on estava tothom feia falta deixar les sabates i entrar descalç o en mitjons. Aquí ja m’ha fet "corte" (eieiei, que jo només vinc a veure que hi passa aquí), així que he anat a les grades que hi ha als costats on es veia tot la mar de bé i m’he assegut còmodament a contemplar sense fer res.
Crec que he arribat just al principi d’alguna cosa (no sé quina), perquè a la senyora li han acostat el micro, ha ajuntat les mans en forma de pregària, i ha començat a dir unes frases en veu baixa, de manera repetitiva. Ais, aquí m’han tocat la fibra, en sèrio, encara sento la veu una mica afònica però molt carinyosa ressonant al meu caparró, diga’m tonto però m’ha emocionat. Jo veia altaveus, micros i cables i ja esperava erròniament un xorro de watts, però no, ha estat com si et murmuressin a l’orella alguna cosa bonica, per mi que tothom ha sentit una cosa semblant.
La senyora índia ha començat a xerrar (en indi), i després una altra senyora llegia en castellà la traducció. De la manera més senzilla del món han anat explicant "ensenyances" (no se perquè no m’agrada aquesta paraula) que realment eren d’una veritat inqüestionable, això ja m’ha agradat, sempre he pensat que les grans veritats de la vida havien de ser senzilles. Al cap d’una bona estona de xerrar, han pujat a l’escenari més persones amb instruments i s’han posat a cantar. Crec que a la quinta cançó ja n’he tingut prou i m’he aixecat, he tafanejat una mica els papers i posters que hi havia per allà, hi havia algun paper que deia que s’havia d’agafar número per rebre l’abraçada, he suposat (crec que encertadament) que tota la gent que estava allà baix sense sabates anirien primer. Hi havia una mena de cartell a sota que deia que es començarien a donar números per la nit quan Amma comencés a abraçar (a saber a quina hora de la nit). Sincerament, no sé quantes hores fan falta per abraçar tota aquella gentada, però jo crec que molts faran nit allà. He vist que aquesta senyora està aquí el 6, 7, 8 i 9… Déu n’hi do. Encara tinc 2 dies per tornar-hi, així que he marxat d’allà amb cara de teletubi (una abraçadaaa) pensant en el que havia vist.
Durant una estona, què lluny estava el tripartit, la política, les hipoteques i la farsa; i què aprop estaven les persones!
Una abraçada
Mestre Yoda
PD: per si algú té curiositat, necessitat o el que sigui, aquí hi ha un enllaç:
http://www.ammachi.es/[@more@]
